Botifarrons en ruta

Garbuix Books publica en català «Les tres reines» de Magali Le Huche, àlbum guardonat com a millor còmic juvenil al Festival d'Angulema de 2024. 

  «Van ser escollides com els aneguets lleigs de l’institut i ara despleguen les seves ales en direcció a París». La periodista de ficció Hélene Veyrat resumeix així el periple del trio protagonista de Les tres reines (Garbuix Books). Aquesta novel·la gràfica de Magali Le Huche, traduïda al català per Montserrat Terrones, va guanyar el premi al millor còmic juvenil al Festival d’Angulema de l’any passat, tot traslladant al món de les vinyetes la reconeguda novel·la juvenil Les Petites Reines (Sarbacane, 2015) de l’autora parisenca Clémentine Beauvais. Un relat molt original, a cavall d’una road trip i un coming-of-age, que aborda amb afabilitat i intel·ligència temes com la sororitat, l’empoderament, l’assetjament escolar o la grassofòbia.

La Mireille, l’Astrid i la Hakima, les protagonistes de la història, són proclamades guanyadores del «concurs de botifarrons» de la seva escola. Una cruel iniciativa desplegada a les xarxes socials per un assetjador de baixa estofa, que recorda els denigrants orígens de Facebook que tan bé retratava el film La xarxa social (David Fincher, 2010). Si l’universitari Mark Zuckerberg va dissenyar un lloc web per a qualificar l’atractiu de les seves companyes de classe després d’una ruptura amorosa mal digerida, els joves de Bourg-en-Bresse escullen cada any les tres estudiants menys agraciades del municipi per pura –i perversa– diversió. Ningú s’ha aturat a pensar en l’impacte emocional que això pot causar en les «escollides». Afortunadament, la Mireille, que ja fa un parell d’anys que s’enfila al desafortunat podi, és capaç de canalitzar la seva ràbia i frustració, amb una fina capa protectora d’ironia, i convenç a les altres dues «guanyadores» per dur a terme un enginyós pla que demostrarà, a ulls de tothom, que elles no es resignen i que són capaces d’apropiar-se de l’insult i revertir la cosificació de la qual són víctimes.

Acompanyades pel germà de la Hakima, faran un viatge en bicicleta fins a París amb l’objectiu secret d’infiltrar-se a la recepció oficial del palau de l’Elisi durant la festa nacional francesa del 14 de juliol. Totes tenen un motiu o altre per anar-hi: la Mireille voldrà conèixer el seu pare biològic, l’Astrid, assistir a un concert d’Indochine, el seu grup musical preferit, i la Haikima buscarà justícia pel seu germà, greument ferit en una operació militar fallida. El que ningú imagina és l’atenció mediàtica que aixecarà el seu viatge i que cap d’elles tornarà a ser la mateixa després d’aquesta aventura. El traç de Magali Le Huche no ens és del tot desconegut a casa nostra. L’any 2018, l’editorial valenciana Litera va publicar l’aventura fantàstica infantil La tribu que put, de la canadenca Elise Gravel, amb il·lustracions seves; i l’editorial Estrella Polar ha publicat diversos volums d’En Pinxo, la seva col·lecció de llibres musicals protagonitzats per animals antropomorfs. Le Huche també és una de les firmes habituals del catàleg de Flamboyant amb àlbums il·lustrats com Elèctrico 28 (2018), Les sirenes de Belpeixão (2010) o La Berta Bonafè està trista (2010). La il·lustradora parisenca ha publicat més d’una quarantena de llibres per a infants i aquesta experiència es nota en els detalls de les seves il·lustracions i en el disseny dels personatges. A Les tres reines, però, ens ofereix una trama –i un traç– més madur, adreçat a adolescents, que no defuig temes candents com la pressió estètica, la violència sistèmica o la influència dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials en l’opinió pública.

Tot i que la trama es manté amb un ritme trepidant i alguns girs de guió inesperats, l’autora no pot evitar que un cert xovinisme s’apoderi de tot l’àlbum. El tour de Les tres reines recorda, remotament, al de La volta a la Gàl·lia (1965) que el tàndem format per René Goscinny i Albert Uderzo van dissenyar per al seminal Astèrix el gal. Si l’heroi irreductible recollia viandes per França, la Mireille, l’Astrid i la Hakima despatxen botifarrons tot fent turisme per bona part del país: des de la roca de Solutré al palau de l’Elisi o la catedral de Notre-Dame de París. Tanmateix, un encert de Le Huche, més enllà dels múltiples temes que aborda l’àlbum, és la manera com resol els principals conflictes de la trama, tot defugint solucions maniquees i dicotomies infantils i mostrant, amb habilitat, que la vida adulta és plena de grisos. Un ventall de complexitats que dota la història d’una versemblança prou acurada per convertir el relat en universal, més enllà de les múltiples referències a la cultura i el tarannà dels francesos que, d’entrada, podria allunyar un xic el lector d’altres contrades.